esClau

En entrar a la sala, cada persona que vol, obté un(a) clau. Ningú el rebutja.

Inici: estirada al terra sota una escala de pintor obertA. En cada esglaó hi ha clavats claus que impedeixen pujar-hi. Amb la mobilitat limitada, allibero les mans. Un clau en la mà esquerra, trec del cor una clau amb la dreta (estava calenta). A l'inrevés, observo el públic, a través de l'ull de la clau i amb la punta del clau dirigida a la mirada.

Observo l'escala des del terra. Decisió: inici d'acció. Surto de sota, m'aixeco. Dic: cap esclau!

Amb un martell pico un a un els claus dels travessers de fusta, que cauen al terra.

Recito articulant, en silenci, el poema ...cau l'esclau, i l'esclau de l'esclau...

Silenci.

Començo a recollir els claus del terra clavant-los en una bossa teixida que duc sobre el cor. Quan ja no hi ha claus al terra, cau un clau del públic.

I un altre.

I comencen a ploure claus a l'escenari.

Algunes persones baixen i els porten en mà. Accelero, m'emociono, recullo fins a l'últim clau que tira en Carles H. El convido a apropar-se. ?. Denys recull el clau i me'l posa a la bossa.

Pujo a l'escala. En el penúltim esglaó, em despenjo la bossa, i, amb les punxes de tots els claus mirant enfora, me la poso al cap:

cap és clau.

Mà al cor.

En passejar per la ciutat amb l'escala sota el braç, li enviava somriures a en Joan Brossa.

Era acció oberta a uns quants fins. Podia avançar de diferents maneres, sola, amb participació o presència dels presents. O no. La certesa es revela durant.

A partir del moment en que l'acció esdevé, pren la seva forma imaginable.